Sí, un poema. Per què no en aquesta setmana literària que s’ha viscut en un renascut Sant Jordi.
Un poema que remou
les entranyes i que ens permetem de dedicar a una dona, esposa i
mare, escalenca, d’una nissaga de mestres d’aixa. Gràcies al company
Salvador Sala per compartir tant belles paraules.
Barca vella
abandonada,
dalt de la platja et
veig morir,
qui pogués ser foc
un dia
per abreujar ton
sofrir.
El que el mar
respectà sempre
ho va malmetent el
sol
i al veure’t així
tirada
em fas pena, em fas
consol.
Tens la cinta
desclavada,
el pont te’l veig
mig trencat,
pels coments oberts
et penja
l’estopa com un
parrac.
Els quarters per la
coberta
escampats amb
enrenou
i per l’escotilla,
oberta,
t’entra l’aigua el
jorn que plou.
Et deien la
“Poncellina”
i eres tot un pom de
flors,
eres barqueta
l’enveja
dels més ardits
pescadors.
Perquè damunt de
les ones
saltaves com un
cavall
guiada pel seny d’un
home
sempre atent al seu
treball.
I ara et veig aquí
tombada
de ronyó contra el
sorral,
sense quitrà, ni
pintada,
i a sota, ni un tros
de pal.
Pensa que en el món
barqueta,
barca i humans són
iguals
tot és goig mentre
som joves
quan som vells…
“fora els pals”.
Josep Bruguera
“Pepet Salvat”. 1960.