Una partida de botifarra, una barca i la batalla de l’Ebre.

 Part d’aquesta història me l’explicava el net de Can Bernat de l’Estartit en una xerrada de cafè confinat a la terrassa un matí rúfol
d’octubre de 2020. Me la confirmava el bon amic Josep Marsal de Palamós.
I la resta de documentació citada al final.

A finals de març de 1938 l’amo de la Taverna de
Can Bernat jugava  una botifarra de parella amb el Cap de Port¹
de l’Estartit. La partida no acabà bé i en un mal perdre en
Bernat es burlà i acusa al seu company de no saber jugar. La cosa
semblava que havia quedat així, però aquell Cap de Port rebria pocs
dies desprès una ordre del Gobierno de
la República que calia confiscar per
motius militars quatre llaüts de rem sense motor, de la mateixa
manera que es faria a tots els ports catalans des de Port Bou a
L’Ametlla de Mar. Sembla que a l’ordre es desconeixia el motiu,
però en ser una ordre militar el Cap no dubtà un moment en
executar-la. A la mateixa ordre es feia esment que la confiscació es
fes de preferència a persones monàrquiques, terratinents, catòlics
i gent de dretes en general.

En Bernat conegué per pròpia veu del Cap de Port
que la seva barca, la Maria Isabel, seria confiscada per la
República. Allò que no sabia en Bernat era que el seu ex-company de
botifarra li estava tornant les males paraules i els insults de la
darrera partida posant la seva barca a la llista de confiscació. En
Bernat era militant d’Esquerra Republicana i per tant havia d’haver-lo exclòs d’aquella relació. Coses de la guerra i del poder mal
empleat que momentàniament poden tenir certes persones.

Dies desprès arribaren uns camions també
confiscats pel govern republicà que carregaren les quatre barques i
les dugueren fins a la riba del riu Ebre. La seva barca amb altres
centenars havien de ser protagonistes de la darrera ofensiva de la
República per aturar les forces revoltades a la riba dreta del riu.
Més de tres-centes
barques foren amagades pels voltants de Xerta fins que es decidís
quin seria el seu
destí bèl·lic. Durant les següents setmanes algunes d’aquests
barques i bots de rem serviren
per entrenar alguna maniobra al riu però la major part de les
restaren en sec durant uns tres mesos. Per la qual cosa a l’hora de
fer-les servir, només una tercera part d’aquestes suraven el
suficient per carregar-hi les tropes, armes i pertrets i travessar
el riu.

En Francesc Casadevall va formar part de
l’anomenada lleva del biberó, i sense haver complert els 18 anys
va marxar cap el front. Ell podia ser perfectament el patró de la
Maria Isabel o de qualsevol dels altres llaüts confiscats que la nit
del 24 de juliol de 1938 reberen l’ordre de travessar l’Ebre. «El
dia de Sant Jaume , això ho recordaré tota la vida, vam passar
l’Ebre. Van portar barques. Nosaltres, com que sabíem remar, doncs
remàvem. Ho fèiem de la manera que podíem perquè anàvem ben
torts, riu avall. A l’altra banda ja n’hi havia d’altres que
esperaven. Pujàvem vora a vora riu amunt i anàvem fent camins tota
la nit»².
Les barques en arribar a l’altra vora del riu descarregaven i
tornaven fins al costat esquerra per carregar més homes i així tota
la nit. Algunes d’aquestes barques també
foren empleades per la construcció de pontones, però
per això ‘usaren majoritàriament els llaguts ebrencs molt més
resistents.

Cap a les tres de la
matinada començaren a caure els primers obusos dels revoltats sobre
les aigües del riu. Però les barques no deixaren de passar soldats,
més de tres mil en les dues primeres hores. Paral·lelament es
desplegaven les pontones que preparades i camuflades, eren amagades
rere els canyissars. Aquestes permetien un pas molt més fluid dels
homes a l’empara encara de la foscor de la nit.

És a partir de migdia del dia de Sant Jaume que
més de dos-cents avions dels revoltats començaren a atacar el riu i
a destruir tant les pontones reals, com les simulades amb lones que
s’estenien per distreure els aviadors entre bombardeig i
bombardeig.

Poc més de tres dies més tard aquells
republicans que encara restaven vius i aconseguien arribar a la riba
dreta tornaven a creuar en els llaüts confiscats per entrar al que
encara era territori de la República Espanyola, malgrat que la
derrota d’aquella batalla significà pocs mesos desprès la
consolidació del cop d’estat i la implantació de la dictadura
franquista a tot l’estat espanyol.